LES DONES QUE ELS HOMES
NO VEUEN
Traducció de Margarida
Castells Criballés
The Women Men Don’t See (Las mujeres que los hombres no ven)
de James Tiptree, Jr.
(Publicat per primera vegada l’any 1973 en The Magazine of Fantasy and Science Fiction)
Otros relatos de Alice Sheldon en este blog
(Para más información sobre esta autora, véase Alice B. Sheldon, la doble vida de Alice B. Sheldon, James Tiptree Jr.)
(Para más información sobre esta autora, véase Alice B. Sheldon, la doble vida de Alice B. Sheldon, James Tiptree Jr.)
La veig per primera vegada quan
el 727 de Mexicana trontolla en descendir cap a l’illa de Cozumel. Surto del
lavabo fent tentines, caic sobre el seu seient i dic “Perdó” a un esbós
duplicat de fèmines. L’esbós més pròxim assenteix en silenci. El més jove, al
seient de la finestra, continua mirant a fora. Jo continuo pel passadís sense registrar
res. Zero. Mai no les hauria mirades ni mai més hauria tornat a pensar-hi.
L’aeroport de Cozumel és el barregim
habitual de ianquis nerviosos vestits per a la platja i de mexicans calmosos vestits
per a dinar al Presidente. Jo sóc un gat vell ianqui vestit per a anar
de pesca seriosament. Rescato les canyes i la bossa del rebombori i travesso la
terminal per anar a trobar el pilot xàrter que he contractat: un tal capità
Esteban que em traslladarà cap a les maresmes de Belize, tres-cents quilòmetres
costa avall.
El capità Esteban resulta ser un metro
i mig de caoba maia puro. També resulta que està d’un humor maia tristoi.
Em diu que a hores d’ara la meva Cessna és ves a saber on i que li han llogat l’altra
avioneta, la Bonanza, perquè porti uns passatgers a Chetumal.
Molt bé, Chetumal és en direcció
sud; ¿que potser pot facturar-m’hi i dur-me a Belize quan els hagi descarregat?
Amb pessimisme, admet la possibilitat: sempre que els altres hi estiguin
d’acord i sempre que no hi hagi gaires equipajes.
Els passatgers de Chetumal
s’acosten. Són aquella dona i la seva jove acompanyant –¿la filla?–, que trepitgen
amb cautela la pista de grava i iuca. Duen un parell de maletes Ventura que,
com elles, són petites, senzilles i de color neutre. Perfecte, cap problema. Quan
el capità els pregunta si puc viatjar amb elles, la mare respon amb un melindrós
“I tant” sense ni tan sols mirar-me.
Crec que és el moment en què el
meu detector intern envia el primer clic, d’intensitat baixa. ¿Ja s’ha fixat bé
en mi, aquesta dona, per a acceptar-me tan a la lleugera? En fi, ho deixo
córrer. Fa anys que la paranoia no em serveix de res en els negocis, però
l’hàbit és difícil de trencar.
Tot pujant a la Bonanza, m’adono
que la noia té un cos que podria ser atractiu si el bellugués amb una mica de
gràcia. No en té ni la més mínima. El capità Esteban plega un sarape i
el col·loca damunt la seva cadira per a tenir millor visibilitat. Examina a
fons l’instrumental i el quadre de comandaments. Poc després ja som en l’aire i
volem sobre la gelatina turquesa del Carib contra les ràfegues d’un fort
migjorn.
La costa de la nostra dreta és la
de Quintana Roo. Si no heu vist mai el Yucatán, imagineu-vos la catifa aplanada,
verda i grisa, més gran del món. Territori buit, diríeu. Passem les ruïnes
blanques de Tulum, la desviació de la carretera que condueix a Chichén Itzá,
una mitja dotzena de plantacions de cocoters i, després, no res, només ribera i
una jungla baixa i arrissada que es perd a l’horitzó. El mateix que van veure els
conquistadors centúries enrere.
Tirallongues de cúmuls ens
persegueixen i ombregen la costa. He deduït que part de l’abatiment del nostre
pilot es deu a l’oratge. Un front fred agonitza sobre els camps d’atzavares de
Mérida, a l’oest, i el vent del sud ha aplegat un reguitzell de borrasques
costaneres, d’aquelles que en diuen lloviznas. Esteban esquiva
metòdicament un parell de grops, petits. La Bonanza fa una batzegada i miro cap
enrere amb la vaga idea de tranquil·litzar les dones. Elles, amb serenitat, intenten
veure el que es pot del Yucatán. Va bé; jo els he ofert la vista des del lloc
de copilot, però ho han refusat. Massa tímides?
Una altra llovizna s’enreveixina
davant nostre. Esteban eleva la Bonanza aixecant-se del seient per a controlar millor
el rumb. Em relaxo per primer cop en molt de temps i assaboreixo les latituds
de distància entre el meu despatx i jo, i amb la perspectiva d’una setmana de
pesca per endavant. El perfil maia clàssic del nostre capità atreu la meva mirada:
front llarg inclinat cap enrere sobre un nas rapinyaire, llavis i barbeta reculant
a sota. Si aquests ulls guerxos haguessin sigut un pèl més estràbics, no li haurien
donat la llicència. És una combinació guapa, aquesta, encara que no us ho cregueu.
En les pollitas maies, el pestanyeig suau dels seus ullets guerxos iridiscents
també és altament eròtic. Ah!, no hi ha res com les nines orientals. Aquesta
gent té els ossos de pedra. La iaia del capità Esteban, probablement, hauria
pogut remolcar la Bonanza...
El clac d’un cop de cabina a
l’orella em desperta de sobte. Esteban brama no sé què al micro del casc enmig
dels espetecs de la pedregada. Les finestres són de color gris fosc.
Un brogit important ha
desaparegut: el del motor. Em faig càrrec que Esteban es baralla amb una
avioneta morta. Mil cent... Hem perdut set-cents metres!
Plantofeja els interruptors del
dipòsit quan la tempesta ens encercla. Capto la paraula gasolina entre
els grunys que llança, ensenyant les seves dents grosses. La Bonanza fa figa. En
el moment que s’aixeca per a subjectar una palanca que té al damunt del cap,
veig que els calibradors de combustible marquen un nivell alt. Algun tub
d’alimentació es deu haver obstruït, penso; per aquí, he sentit parlar de
gasolina bruta. Esteban amolla el casc, tant és; la probabilitat que algú ens
rebi en el pic de la terrabastada és d’una entre un milió. Set-cents cinquanta
i... avall!
Sembla que el subministrament
elèctric s’ha tallat: el motor fa una explosió, para; una altra explosió i, per
sort, torna a parar. Ara ja estem per sota els núvols. Veiem una llarga línia
blanca gairebé amagada pel capot de pluja: la costa. Més enllà, però, no hi ha platges,
tan sols una immensa badia, meandres... i uns manglars que se’ns acosten a
passos de gegant.
“Això pinta malament”, em dic, sense
cap pretensió d’originalitat. Les dones, al meu darrere, no han emès ni un so
fins ara. Em giro i les veig arraulides, amb les jaquetes pel cap. A una
velocitat de pèrdua de dos-cents cinquanta per hora, això no serveix de gaire,
però jo faig el mateix.
Esteban crida no sé què al micro.
És conscient que pilota una avioneta que cau. S’hi escarrassa tant com pot. Per
a capejar la cortina d’aigua que ens escomet, l’home fa un gir d’aquells que
posen els pèls de punta i ens deixa penjats al vent, de nas a la cresta d’un illot
d’arena llargarut i blanquinós.
Com carall l’ha localitzat és
cosa que no sabré mai. La Bonanza s’hi escarxofa amb una panxada esgarrifosa; bota;
rebota; i tot roda a la bèstia mentre ens precipitem de pla cap al manglar del final
de l’areny. Crac! Crac! Catacrac! L’avioneta s’enfardella en l’espessor d’una figuera
estranguladora, i amb una ala apuntant el cel. L’accident acaba amb tots nosaltres
sencers. No hi ha foc. Fantàstic.
El capità Esteban obre la porta
del seu costat, que ara és al sostre. A la meva esquena, una dona repeteix en
veu baixa: “Mare. Mare”. M’incorporo i veig que la noia intenta desfer-se de
l’abraçada de la seva mare. La dona té els ulls tancats. De cop i volta els
obre i, som-hi!, com si res, fresca com una rosa. Esteban, a rossegons, les
ajuda a sortir. Jo agafo la farmaciola de la Bonanza i grimpo al seu darrere cap
a fora, sota un sol radiant i les bufades d’un vent rúfol. La tempesta que ens
ha abatut s’esvaeix costa enllà.
—Un aterratge magnífic, capità.
—Oh, sí! Preciós!
Les dones estan tremoloses, però sense
histèries. Esteban inspecciona el paratge amb l’expressió que els seus ancestres
feien en veure els espanyols.
Si mai us heu trobat en una
situació d’aquestes, ja sabeu quina mena de desgavell feixuc la segueix.
Eufòria, de primer. Baixem de la figuera i aterrem a l’areny envoltats d’un vent
braolador i calent. Sense alarmar-nos, observem que no hi ha res més que milles
i milles d’aigua cristal·lina per tots cantons, d’una profunditat de mig metre,
si fa no fa, i d’un fons llimós color d’oliva. La costa del volts, i fins allà
on la vista pot arribar, és una aiguamoll de mangles, tot pla i del tot inhabitable.
—Bahía Espíritu Santo.
Esteban confirma les meves sospites
que hem anat a parar en aquella enorme i salvatge extensió d’aigua. Sempre
m’havia fet il·lusió pescar-hi.
—¿Què és aquell fum? —la noia
assenyala els plomissalls que voleien a l’horitzó.
—Caçadors de caimans —diu Esteban.
Els furtius maies han deixat
restes de fogueres als aiguamolls. Em fa por que qualsevol senyal de fum per
part nostre no cridi gaire l’atenció. Ara observo que l’avioneta hi és ben encastada,
a la figuera. És difícil que la vegin des de l’aire. Just quan la qüestió de “com
collons sortirem d’aquí” comença a ballar-me pel cap, la dona major pregunta flemàticament:
—Si no l’han sentit, capità, ¿quan començaran a
buscar-nos?, ¿demà?
—Correcte —confirma un bròfec Esteban.
Recordo que això del rescat marí aeri és bastant informal en aquest país. Una
cosa com ara: “Ei, potser li ha passat alguna cosa, a Mario; la seva mare diu que
fa una setmana que no l’ha vist per casa”.
Em fa l’efecte que ens estarem
una estona força llarga aquí.
Per acabar-ho d’adobar, aquesta fressa
de motor diesel a la nostra esquerra és el Carib que aplega de tornada cap a la
boca de la badia. El vent l’empeny en la nostra direcció i els baixos pelats
dels mangles indiquen que la marea quan és alta cobreix el nostre areny.
Recordo haver vist una lluna plena aquesta matinada a –creieu-me– St. Louis, i
això significa marees màximes. Bé, mentrestant, podem ficar-nos a l’avió; però,
¿d’on traurem l’aigua de beure?
Sento un lleu plof darrere meu.
La senyora ha tastat l’aigua de la badia. Mou el cap, amb un somriure forçat.
És la primera expressió sincera que veig en alguna d’elles i me l’agafo com un
senyal per a les presentacions. Quan dic que sóc Don Fenton, de St. Louis, ella
diu que són les Parsons, de Bethesda, Maryland. Ho diu tan complaent que,
d’entrada, no m’adono que no ens ha facilitat els seus noms de fonts. Tots tornem
a felicitar el capità Esteban.
L’home té l’ull esquerre molt
inflat i tancat, un inconvenient que no mereix l’atenció d’un maia. La senyora
Parsons, però, remarca que es prem les costelles amb el colze.
—S’ha fet mal, capità.
—Roto. Em sembla que està trencat —li fa vergonya mostrar dolor. L’ajudem a treure la
samarreta Jaime i veiem un blau força lleig en el seu superb tors morè.
—¿Hi ha bena i esparadrap en aquesta farmaciola, senyor
Fenton? Tinc un xic d’experiència en primers auxilis.
Comença a manejar la bena i
l’esparadrap amb competència i de forma molt impersonal. La senyoreta Parsons i
jo ens n’anem a passejar una mica, fins a la punta de l’areny, i tenim una
conversa que, més endavant, recordaré amb exactitud.
—Becplaners rosats —li dic en el moment que tres
ocells aletegen i s’envolen.
—Són molt bonics —diu ella amb la seva veueta.
Totes dues tenen veueta—. ¿És un indi maia,
oi?; el pilot, vull dir.
—Cert. Un de genuí, tret dels murals de Bonampak. ¿Han
vist Chichén i Uxmal?
—Sí. Hem estat a Mérida. Anem cap a Tikal, a Guatemala... Hi
anàvem, vull dir.
—I hi aniran, no ho dubti —em penso que la noia necessita
que l’animin—. ¿Els han explicat
que les mares maia solien lligar un tauló al front dels infants per fer-lo
inclinat? També els penjaven una bola de greix sobre el nas per fer-los els
ulls guerxos. Es considerava aristocràtic.
Ella somriu i fa una altra ullada
a Esteban.
—La gent sembla diferent al
Yucatán —diu pensarosa—. No són com els indis de les rodalies de Ciutat de
Mèxic. Són més, no sé..., independents.
—Perquè mai no els han conquerit.
Els maies han sigut massacrats i caçats però, fins ara, mai ningú no els ha
doblegat de veritat. M’hi jugo tot que no sap que l’última guerra entre
mexicans i maies va acabar amb una treva negociada el mil nou-cents trenta cinc.
—No! —exclama, i llavors diu ben seriosa—... M’agrada.
—A mi també.
—L’aigua puja molt de pressa —sentim que diu la veueta afable de la senyora Parsons rere
nostre.
És veritat, i també que comença a
caure una altra llovizna. Ens en tornem cap a la Bonanza. Provo de fer
servir l’anorac com a bossa per omplir-la d’aigua de pluja, però aviat voleia
quan la tempesta accelera i s’enfurisma. Recuperem un parell de barretes de
malta i la meva ampolla de Jack Daniel’s d’entre el desori de la cabina i ens
instal·lem de manera raonablement confortable. Les Parsons fan un glop de
whisky cadascuna. Esteban i jo, força més. La Bonanza es balanceja enmig de la
mullena. Esteban mira amb cara d’antic maia borni l’aigua que es filtra per la
cabina i s’endormisca. Tots fem una becaina.
El xàfec cessa i s’enduu la
nostra eufòria, i tenim molta, molta set. La posta de sol és refotudament a
prop. Feinejo amb una canya esquerada i uns quants hams triples, i enganxo
quatre llísseres petites. Esteban i la dona lliguen la diminuta barca salvavides
de la Bonanza a un mangle per recollir aigua de pluja. El vent és sec i calent.
No passa ni un avió.
Per fi cau un altre ruixat i ens deixa
litre i mig d’aigua per cap. Quan la posta de sol embolca el paisatge de fum
daurat, ens asseiem a la gatzoneta sobre l’arena, a menjar llíssera crua i
molla, i unes engrunes d’Instant Breakfast. Les dones ara porten
pantalons curts; endreçades, però, definitivament, gens seductores.
—No sabia que el peix cru fos tan
refrescant —diu cordialment la senyora Parsons.
La seva filla ofega un riure també
cordial. És al costat de la mama, lluny d’Esteban i de mi. Ja la vaig apamant, la
senyora Parsons: la mare lloca protegint la seva única polleta dels predadors
mascles. Me la bufa. Jo, aquí, hi he vingut a pescar.
Però hi ha una cosa que m’irrita.
Les refotudes dones no s’han queixat ni una sola vegada, ves per on. Ni una
piulada ni un refilet, cap demostració personal de cap mena. Semblen de manual,
aquestes.
—Tinc la impressió que vostè s’hi troba com a casa enmig
de la natura, senyora Parsons. ¿Que sol fer càmping?
—Ai no, pobra de mi! —rialleta tímida—. No des dels meus temps de jove scout... Oh, mirin
allà!..., aquells ocells, ¿són fregates, oi?
Respondre una pregunta amb una
altra pregunta. M’espero mentre les fregates naveguen majestuosament vers el ponent.
—Bethesda... ¿M’equivoco si suposo que vostè treballa per
a l’oncle Sam?
—No, ho ha encertat. Vostè deu estar molt familiaritzat amb
Washington, senyor Fenton. ¿La seva feina el du sovint allà?
A tot arreu, excepte en aquest
nostre arenal, aquest petit estratagema hauria funcionat. Els meus gens de
caçador s’enerven.
—¿En quina agència està?
Es rendeix graciosament.
—Oh, no es pensi; als arxius de la GSA[1].
Sóc bibliotecària.
És clar. Ara sé de quin peu calça.
Totes aquestes senyores Parsons de les seccions d’arxiu, dels departaments de
comptabilitat, de les àrees de recerca, de les oficines d’administració de
serveis... “Digues a la senyora Parsons que necessitem un llistat dels
contractes de serveis externs per a l’any fiscal 73”.. O sigui, ¿que ara
resulta que el Yucatán és al programa d’excursions? Llàstima... Li dedico
aquell acudit suat de “Vostè sí que sap on són enterrats els cossos”. Ella somriu
amb menyspreu i s’aixeca.
—Es fa fosc molt de pressa, ¿oi?
Hora de tornar a l’avioneta.
Una bandada d’ibis ens encercla;
es veu que estan acostumats a posar-se en la nostra figuera. Esteban treu un
matxet i una hamaca maia de corda. Refusant la nostra ajuda, la penja entre
l’arbre i l’avioneta. Les seves matxetades són notòriament imprecises.
Les Parsons van a fer pipí darrere
el timó de cua. Sento que una d’elles rellisca i profereix un lleu xisclet. Quan
tornen, vorejant la carcassa, la senyora Parsons pregunta:
—¿Podríem dormir a l’hamaca, capità?
Esteban bada un somriure d’incredulitat.
Jo protesto: els mosquits, la pluja...
—Tenim repel·lent d’insectes i ens
agrada l’aire fresc.
L’aire bufa amb força cinc i cada
minut que passa és més fred.
—I tenim impermeables —afegeix la noia, tan tranquil·la.
Val, d’acord, senyores. Nosaltres,
els mascles perillosos, ens retirem a la cabina humida. El vent, ara i adés, em
duu els riures tènues de les dones, en aparença satisfetes allà penjades, a la
fresca, sota els dormidors d’ibis. Una dèria particular, concloc. Jo,
personalment, em defineixo com el menys amenaçador dels homes; el meu escàs
atractiu, de fet, ha sigut un bon aliat en la feina al llarg dels anys. ¿I si
tenen fantasies amb Esteban? O, qui sap, potser realment són fanàtiques d’això
de fer vivac... El son em venç, acomboiat pel brogit dels diesels invisibles allà
fora, a la costa.
*************
L’endemà, emergim amb la boca
seca a una vasta albada ventosa de color salmó. Un raig de sol diamantí
s’estavella damunt del mar i aviat és engolit per un núvol. Bé, me’n vaig a trescar
amb la canya i uns bocins de llíssera a tall d’esquer, al mateix temps que un
parell de xàfecs fan marrada al nostre entorn. L’esmorzar és una llenca de
barracuda xopa per cap.
Les Parsons continuen estoiques i
servicials. Sota la direcció d’Esteban, desmunten una peça del carenat amb
l’objectiu de produir una flamarada de gasolina en cas que sentim passar un
avió, però no sentim res que vingui d’allà dalt, tret del brunzit d’un jet
invisible en ruta cap a Panamà. El vent udola, calent i sec, i ple de polsim de
corall, com nosaltres.
—Primer, busquen dins del mar —adverteix Esteban. La seva inclinació frontal
aristocràtica està esquitxada de suor. La senyoreta Parsons el guaita amb molt
d’interès. Jo guaito la manta de núvols que ens tapa, cada cop més alta, seca i
espessa. Mentre això duri, ningú no vindrà a buscar-nos, i el tema de l’aigua
no fa gens de gràcia.
Al remat, manllevo el matxet
d’Esteban i faig una perxa d’una branca.
—Cap allà, més enrere, hi ha un corrent d’aigua que surt
al mar; el vaig veure des de l’avió. No pot estar a més de dues o tres milles.
—Em temo que el bot salvavides està estripat —la senyora Parsons m’ensenya les clivelles en el plàstic de
color carbassa. L’etiqueta, per a més inri, és de Delaware.
—Cap problema —anuncio—. La marea està baixant. Si tallem el cantó bo d’aquest
pneumàtic, el puc dur ple d’aigua; tinc experiència, jo, en això de passar a
gual pels aiguamolls.
Fins i tot a mi em sona a disbarat.
—No vagi lluny de l’avió —diu
Esteban. Té raó, és clar. A ell també el ronda la febre. Contemplo el cel ennuvolat
amb gust de barracuda vella salpebrada d’arena a la boca. A la merda el manual.
Quan començo a tallar el bot, Esteban
em passa el sarape i diu:
—Quedi-s’hi una nit.
En això també té raó, he
d’esperar la marea baixa per a tornar.
—Vindré amb vostè —diu impassible la senyora
Parsons.
Jo, simplement, la miro de fit a
fit. ¿Quina nova bogeria li agafa, ara, a la mare lloca? ¿Es pensa que Esteban
està massa masegat per a ser útil? Enmig de l’astorament, em fixo en la pell al
voltant dels genolls de la senyora Parsons, que s’ha tornat de color de rosa, en
el seu cabell solt i en la cremada de sol que li aflora al nas. Una quarantina
arreglada, molt polida, ben mirat.
—Escolti, això pot ser horrorós. Fang fins a les orelles i
el cap moll tota l’estona.
—Estic bastant en forma, vaig sovint a nedar. Intentaré
mantenir el tipus. Amb dues persones serà més segur, senyor Fenton, i podrem portar
més aigua.
Va de debò. Al cap i a la fi, jo
estic tan en forma com un núvol de sucre en aquest moment de l’hivern, i no puc
fer veure que em deprimeixi la idea de tenir companyia. Endavant. Sigui.
—Deixi’m que li ensenyi, a la senyoreta Parsons, com
funciona aquesta canya.
La senyoreta Parssons encara està
més rosada i airejada, i no és gens talossa a l’hora de manejar l’estri. Una
bona noia, la senyoreta Parssons, a la seva insignificant manera. Plegats, tallem
una altra canya i preparem alguns materials més. A l’últim minut, Esteban demostra
fins a quin punt es troba malament: m’ofereix el seu matxet. Li dono les
gràcies, però no; estic acostumat al meu ganivet Wirkkala. Inflem una mica el
pneumàtic perquè pugui flotar i comencem a fer via per la línia arenosa que
sembla el millor camí.
Esteban branda una palma fosca:
—Buen viaje.
La senyoreta Parsons abraça la
seva mare i se’n va cap al manglar. Ens diu adéu amb la mà. Li diem adéu amb la
mà.
Una hora més tard, a penes ens
hem distanciat del lloc dels adéus. La marxa és una tortura espantosa. L’arena
es dissol en un llim sobre el qual no es pot caminar ni nedar, i el fons és
sembrat de punxes mortes de mangle. Ensopeguem d’un sot a l’altre, espantant
rajades i tortugues, i pregant a Déu que no trepitgem cap morena. Quan no estem
empastifats de fang, ens ressequem i fem una pudor del cretaci.
La senyora Parsons aguanta,
tossuda ella. Només un cop l’he d’empènyer cap amunt. Quan ho faig, m’adono que
hem perdut de vista l’areny.
Finalment, arribem al buit en la
línia de mangles on em pensava que hi havia la desembocadura del rierol. No: resulta
que és l’obertura d’un braç de la badia cap a un altre manglar. I la marea l’està
inundant.
—He tingut la idea més cretina del món.
La senyora Parsons, amb moderació,
tan sols diu:
—És tan diferent del que es veia des de l’avió!
Reviso la meva opinió sobre les noies
scouts i, fangant el terra del manglar, ens dirigim vers la boira fumada
que hauria de ser la línia costera. El sol es pon just davant nostre i ens complica
la visibilitat. Ibis i garses s’envolen i, una vegada, esverem un gros bernat ermità,
que, d’un cop de pinça, talla la cua d’un ocellot. Caiem en més sots. Les
llanternes es mullen. Tinc visions de manglars transformats en tota mena
d’obstacles insalvables. Se’m fa difícil recordar que, un dia, per exemple, jo
caminava per un carrer sense entrebancar-me sobre, sota o enmig d’arrels de
mangle. I el sol davalla, cada cop més i més baix.
Tot d’una, topem amb un sortint rocós,
saltem i caiem a dins d’un corrent d’aigua fred.
—El riul! Aigua fresca!
Hi enfonsem el cap, ens hi
rabegem, en bevem a glopades; és la millor beguda que recordo de tota la meva
vida.
—Ahhh! Que bé! —la senyora Parsons esclata
en riallades.
—Aquell lloc fosc; allà, a la dreta, sembla terra ferma.
Travessem el rierol a empentes i
rodolons i avancem arran d’un relleix dur, que resulta ser el d’una plataforma
sòlida que s’eleva per damunt dels nostres caps. A pocs passos hi ha un esvoranc,
al costat d’uns matolls de bromèlia espinosa. Ens enfilem dalt de tot de la
plataforma i ens hi deixem caure, regalimosos i fastigosos. En un pur acte
reflex, estiro el braç per a posar-lo al voltant de les espatlles de la meva
companya... Però la senyora Parsons no hi és; està agenollada, sotjant la plana
cremada que ens envolta.
—Que bé veure terra sobre la qual poder caminar! —El to és d’allò més innocent. Noli me tangere.
—Ni ho intenti! —m’exaspero. ¿Què es pensa,
aquesta doneta enfangada?—. Tot aquest terra que veu
és un munt de cendres sobre fems, i farcit de calcinals. Provi-ho, així de
genolls...
—Sembla ferm, aquí.
—Senyora, estem en un catau de caimans. Això d’aquí, per
on hem pujat, és el lliscador. No pateixi, però, que a hores d’ara la mestressa
ja deu estar a punt de convertir-se en un joc de bosses de mà.
—Quin greu!
—Serà millor que baixi a ullar el riu ara, mentre encara m’hi
veig.
Llisco cap avall i col·loco una
rastellera d’hams en un cordill que, potser, ens proporcionaran un àpat. Quan
torno, la senyora Parsons està esbandint el sarape.
—Gràcies per avisar-me, senyor Fenton. Sí que és traïdorenc,
tot això.
—Pse... —La irritació s’ha esvaït.
Déu sap que no vull tangere la senyora Parsons, encara que no estigués
tan fet pols—. Tot i que per
l’aspecte no ho sembli, el Yucatán és un indret perillós per a passejar-s’hi. Ara
ja sap perquè els maies van construir carreteres. I parlant d’això, miri!
L’última resplendor del crepuscle
emmarca la silueta d’una forma quadrada, un parell de quilòmetres terra endins:
una edificació maia, i amb una figuera que hi creix al capdamunt.
—Com aquesta, n’hi ha moltes per aquests volts. La gent creu
que eren torres de guaita.
—Quin sentiment de terra deserta...
—Esperem que estigui deserta de mosquits.
Ens aclofem al terra del cau de
caimans i compartim la darrera barreta de malta tot contemplant les estrelles,
que llampurnegen entre filagarses de núvols.. Les cuques no emprenyen gaire,
potser la cremadissa n’ha fet una repassada. Ja no fa calor i, amarats com
estem, més aviat comencem a tenir fred. La senyora Parsons, ben tranquil·la, continua
interessada en el Yucatán i del tot desinteressada en la companyia.
Just quan estic començant a tenir
idees agressives en pensar com passarem la nit si s’afigura que li cediré el sarape,
ella s’aixeca, aparta amb els peus un parell de cúmuls de brossa i diu:
—Suposo que aquest lloc serà tan bo com qualsevol altre; ¿no
li sembla, senyor Fenton?
I dit això, es fa un coixí amb la
funda del bot i s’ajeu de costat sobre la brutícia, tapant-se amb la meitat
exacta del sarape i deixant l’altra meitat curosament plegada cap
enfora. Tinc la seva esqueneta al meu davant.
El cop de teatre és tan
convincent que m’afanyo a posar mig cos sota la part de sarape que em
toca, abans que la ridiculesa de tot plegat no m’aturi.
—Per cert, el meu nom és Don.
—Ah, sí, és clar —és l’amabilitat feta veu—... Jo em dic Ruth.
M’hi acabo de posar bé procurant
no tocar-la i ens quedem estirats com dos peixos en una plàtera, oferts a les estrelles,
olorant el fum que el vent escampa i sentint una bellugadissa de coses a sota. És,
sens dubte, el moment íntim més grotesc que he viscut en anys.
La dona m’importa un rave, però aquesta
resistència seva tan obstinada, el repte d’aquest culet a un pam de la meva
bragueta... Per dos pesos, li abaixaria aquets pantalonets i acabaria de
fer ben fetes les presentacions. Si fos vint anys més jove... Si no estigués
tan esgotat... Però els vint anys més i el cansament hi són, i un pensament acerb
m’adverteix que la senyora Parsons ha avaluat la situació amb subtilesa. Si jo fos
vint anys més jove, ella no hi seria. Com la palometa que giravolta a l’entorn
d’una barracuda satisfeta, i desapareix a l’instant que s’adona d’un canvi d’intencions,
la senyora Parsons sap que els seus pantalonets són segurs. Aquests pantalonets
tan fermament farcits, tan a prop...
Un nervi caldejat se’m remou a l’entrecuix
i, alhora, noto una buidor silenciosa al meu costat. La senyora Parsons es fa quatre
dits més enllà, de manera quasi imperceptible. ¿Que potser m’ha canviat la respiració?
Com sigui, estic del tot segur que si la fregués amb la mà, encara es faria més
enllà; probablement, anunciaria la seva intenció d’anar a fer una capbussada.
Els vint anys de més m’ofeguen el riure a la gola i em relaxo.
—Bona nit, Ruth.
—Bona nit, Don.
I, us ho creieu o no, ens
adormim, malgrat el brogit dels estols del vent.
*************
Una llum em desperta: una
resplendor blanca i freda.
El primer que em ve al cap és: “Caçadors
de caimans”. Val més que ens presentem com a turistas, i com més aviat
millor. M’aixeco d’una revolada i veig que Ruth s’ha entaforat sota els matolls
de bromèlia.
—¿Quién estás? Al socorro! Help, señores!
Cap resposta, tret que el raig de
llum es fon i em deixa a les fosques.
Crido una mica més en un parell
d’idiomes. Tot és foscor. Percebo un so lleu, com uns espetarrecs i un brunzit,
procedent d’algun lloc de la terra cremada. Això cada cop em fa més mala
espina. Intento lligar un discurs sobre l’accident del nostre avió i el fet que
necessitem ajuda.
Un llapis molt prim de llum gira
ràpidament per damunt nostre i s’apaga amb un esclafit.
—Eh... ep —profereix una veu escanyada.
Algun estri metàl·lic dringa. No són locals, segur. Se m’acudeixen idees ben
poc agradables.
—Sí! Ajuda!
Alguna cosa se’n retira: crec, crec,
shs, shsss... I tots els sons es dissipen.
—Puta merda! —m’entrebanco, fent un pas
en la direcció d’on venien els sorolls.
—Guaiti —murmura Ruth darrere meu—. Allà, a les ruïnes.
Miro cap allà i entrelluco un llampurneig
múltiple que de seguida s’extingeix.
—¿Un campament?
Faig dues gambades més a cegues. Una
cama traspassa l’escorça del terra i un broc punxegut em fibla just allà on s’introdueix
el ganivet per a desconjuntar una pota de pollastre. Per la cinglada que em barrina
la bufeta, sé que m’ha encertat la ròtula.
Per a un col·lapse instantani, no
hi ha res millor que un cop a la ròtula. Primer descobreixes que el genoll no
fa el joc, intentes recolzar-t’hi i una baioneta et travessa la columna i et
desencaixa les barres. Uns minúsculs trossets de cartílag s’han esquitllat dins
la superfície tan fina i sensible del coixinet. Vols doblar el genoll, no pots i,
inevitablement, caus.
Ruth m’ajuda a tornar al sarape.
—Burro! Imbècil!
—No, home, no. Són coses que passen... —encenem mistos; els seus dits aparten
els meus i exploren—. Em
sembla que l’os és al lloc, però s’està inflant molt de pressa. Hi posaré un
mocador humit al damunt. Haurem d’esperar a demà per a examinar bé el tall. Devien
ser furtius. ¿Què en pensa?
—Probablement —menteixo. El que penso és
que són contrabandistes.
Torna amb un drap moll i
l’embolica al genoll.
—Els devem haver espantat. Aquella llum... Era tan
brillant...
—Alguna partida de caça. La gent fa bogeries per aquí.
—Potser tornaran demà al matí.
—Podria ser.
Ruth estira el sarape
humit i altre cop ens desitgem bona nit. Cap de nosaltres diu ni piu sobre com
tornarem a l’avió sense ajuda.
Jo estic ajagut de cara al sud,
mirant cap on Alfa Centauri centelleja entre la teranyina de núvols i
maleint-me els ossos per la cagada que he fet. La meva primera idea dóna pas a
una altra encara menys agradable.
En aquests verals, contraban
significa un parell de bordegassos en fora borda que van a trobar un pesquer de
gambes a la costa. No il·luminen el cel ni tenen cap mena de vehicle que es traslladi
pels aiguamolls a tota hòstia. A més, un campament gran... ¿Equipament de tipus
paramilitar?
Vaig veure un reportatge sobre
infiltrats guevaristes que operaven a la frontera de l’Hondures britànica, que
és aproximadament a cent quilòmetres –seixanta milles– al sud d’aquí, exactament
sota aquells núvols. Si els que han vingut a espiar-nos són d’aquesta estofa, estaré
més que content si no tornen...
*************
Em desperto crivellat per la
pluja i tot sol. El primer moviment confirma que la cama, tal com era de
preveure, és una erecció gegant fora de lloc que sobreïx dels meus pantalons
curts. M’incorporo amb penes i treballs i veig que Ruth, dreta al costat de les
bromèlies, escruta la badia. Una espessor de nimbus aboca barrals d’aigua, allà
al sud.
—Avui, no hi haurà avions.
—Ah, bon dia, Don! ¿Què? ¿Fem un
cop d’ull a la ferida?
—És mínima, poca cosa...
De fet, la pell només està encetada
i la perforació no és profunda. Totalment desproporcionat amb els estralls de dins.
—Tindran aigua potable —diu Ruth com aquell qui
res—. Potser tornaran, aquells
caçadors. Bé, vaig a veure si cap peix ha picat... I d’això, ¿el puc ajudar d’alguna
manera, Don?
Quin tacte! Remugo una negativa força
grollera i ella se’n va a fer les seves coses privades.
Certament, deuen ser ben
privades. Quan em recupero dels meus propis esforços sanitaris, encara hi és,
per allà, distreta. Finalment, sento una esquitxadissa.
—Un peix gros! —. Més esquitxos. Ara puja duent un
pagre manglarenc de quilo i mig, i alguna cosa més... Me n’adono després de la
fotuda feina de netejar i tallar el peix.
Amb brossa i branquillons, fa un petit
foc per a socarrar els filets: les manetes ràpides, el llavi superior –tan
femení– en tensió. La pluja ha parat, de moment; estem xops, però calentets. Ruth
em serveix el peix en broqueta de branca de mangle i s’asseu a la gatzoneta exhalant
un sospir peculiar.
—¿Que no m’acompanya?
—Oh, sí, i tant —n’agafa un tros,
en fa un mosset i diu tot seguit—: O és massa salat o massa dolç, ¿oi? Hauria de
pensar en com preparar una salmorra.
Els ulls li vagaregen, cap ençà cap
enllà.
—Bona pensada —sento un altre sospir i
decideixo que a la noia scout li cal una injecció de moral—. La seva filla em va dir que venien de Mérida. ¿N’han vist molt,
de Mèxic?
—No gaire. L’any passat vam anar a Mazatlán i
Cuernavaca... —deixa anar el peix arrufant les
celles.
—… I ara van cap a Tikal. ¿També visitaran Bonampak?
—No —d’improvís, fa un bot i
s’espolsa l’aigua de la cara—. Li portaré una
mica d’aigua, Don.
Davalla de cul pel lliscador i,
al cap d’una bona estona, apareix amb una canya de bromèlia plena d’aigua.
—Gràcies.
Dreta, al meu davant, observa inquieta
l’horitzó.
—Ruth, em sap greu dir-li-ho, però aquells nois no
tornaran i, probablement, és millor que no tornin. Fos pel que fos que
s’acostessin, nosaltres els representem un problema. El màxim que faran és
comunicar a algú que som aquí. Trigaran un dia o dos i, quan ho hagin fet,
nosaltres ja haurem tornat a l’avioneta.
—Estic segura que té raó, Don —andareja cap aquí cap allà a l’entorn de les brases.
—I deixi de frisar per la seva filla. Ja és una noia gran.
—Ja ho sé. Estic segura que Althea està bé... Ara deuen
tenir força aigua —fa tamborinejar els dits sobre la
cuixa. Torna a ploure.
—Au va, dona, segui. A veure... Expliqui’m alguna cosa d’Althea.
¿Va a la facultat?
Fa aquella rialleta acompanyada
d’un sospir i s’asseu.
—Althea es va graduar l’any passat. Es dedica a la programació
d’ordinadors.
—Excel·lent! I vostè, ¿a què es dedica als arxius de la
GSA?
—Estic en Contractes d’Adquisicions Externes —somriu mecànicament, però el to és d’indiferència—. És molt interessant.
—Conec un tal Jack Wittig en Contractes, ¿que el coneix?
Sona força absurd, tot això, al
cau de caimans estant...
—L’he conegut, al senyor Wittig, però segur que ell no em recorda.
—¿Per què no?
—No sóc gaire memorable.
Ho diu a mitja veu, i la clava, és
clar. Com aquella senyora Jannings, la Janny, que em va haver de suportar diàriament
durant anys. Competent, agradable, impersonal... Tenia el pare malalt o no sé
què li passava. Però recoi, Ruth és bastant més jove i més maca, comparativament
parlant.
—Potser resulta que la senyora
Parsons no vol ser memorable.
Emet un so imprecís i, de cop, m’adono
que Ruth no m’escolta. Té les mans tenses, al voltant dels genolls, i està
observant el terreny entre nosaltres i les ruïnes.
—Ruth, li asseguro que, ara mateix, els nostres amics de
la llanterna ja són al país veí. Oblidi’ls, no els necessitem.
Torna a dirigir-me la mirada com
si hagués oblidat que estic aquí i assenteix lentament. Sembla que parlar li
representi un gran esforç. Sense més ni més, inclina el cap i es posa dreta
d’un salt.
—Vaig a baix. Em sembla que he sentit alguna cosa —i se’n va, rabent com un conill.
Aprofitant que no hi és, intento incorporar-me
recolzant-me sobre la cama bona i el primer pal que trobo. El dolor em mareja; és
com si els genolls tinguessin línia de comunicació prioritària amb l’estómac. Faig
un parell de saltirons a peu coix, a veure si el Demerol que duc al cinturó ja
m’ha fet efecte i puc caminar. En aquestes, Ruth torna amb un peixot que
s’agita nerviós a les seves mans.
—No!, Don! No! —estreny el pagre contra el
pit amb força.
—L’aigua em treurà pes. M’agradaria fer-hi la prova.
—No ho hauria de fer! —diu Ruth amb vehemència,
però de seguida es modera—. Miri la badia. No es veu
res.
Titubejo, m’empasso la bilis i contemplo
les cortines viades de pluja i sol damunt l’aigua. Té raó, sí senyor. Encara
que hi anés amb les dues cames sanes podríem tenir problemes.
—En fi, una nit més aquí no ens matarà.
Deixo que m’ajudi a esfondrar-me un
altre cop sobre el plàstic grumollós i comença a trafaguejar amb ànsia: ara em
troba un soc perquè pugui repenjar-m’hi, ara estira el sarape i em fa un
tendal per a aixoplugar-me, ara em porta més aigua, ara grata a terra en busca
d’una esca seca...
—Faré una bona foguera així que pari de ploure: veuran el fum
i sabran que estem bé. Nosaltres no hem de fer res més que tenir paciència —somriure
jovial—. A veure, què podria fer perquè estigui més còmode?
Sant Esterculi gloriós! Jugant a
casetes enmig d’una bassa d’escombraries! En un moment de fatuïtat, em pregunto
si la senyora Parsons té certes intencions respecte a mi. I vet aquí que tot
d’una exhala un altre sospir i torna a agenollar-se, aquest cop d’esquena, a
fer l’escrutini del paisatge. De manera inconscient, remena una mica el cul. El
meu magí copsa la paraula clau: esperar.
Ruth Parsons espera qui sap què.
De fet, actua com si aquesta espera neguitosa l’estigués matant. ¿Per què? Ha
de ser per alguna cosa que ens tregui d’aquí; o si no, ¿què?... Però, ¿per què
s’ha esverat tant quan he intentat marxar? ¿Per què tanta tensió?
La paranoia em ronda. L’agafo pel
coll i començo a repassar els fets. Fins que aquells fossin qui fossin van
aparèixer, anit, la senyora Parsons estava –m’afiguro– normal. Si més no, tranquil·la
i sensible. Ara, vibra com una corda tensada. Fa la impressió que el que vol és
quedar-se aquí, i esperar, com si fos un passatemps intel·lectual. ¿Per què?
Potser tenia intenció de
venir-hi, aquí... No, no pot ser. Segons els seus plans, ara com ara hauria de
ser a Chetumal, a prop de la frontera. Pensem... Chetumal; estranya desviació
si el que es vol és anar a Tikal. Posem que anava a Chetumal per trobar-s’hi
amb algú... Algú que forma part d’una organització. A hores d’ara, el seu enllaç
a Chetumal ja deu haver advertit el retard. Doncs bé, qui sap si aquells individus
d’anit són de la mateixa organització; algun detall li ho ha suggerit i ara, és
clar, espera que ells lliguin caps i tornin a buscar-la.
—¿Que em pot deixar el seu ganivet,
Don? És per a netejar el peix.
Li passo el ganivet poquet a
poquet, clavant una guitza al meu subconscient. Una doneta tan decent i
discreta, una noieta scout tan eficient... El problema és que m’he topat
amb massa capacitats professionals amagades sota estereotips ben buscats. No
sóc gaire memorable...
A veure, ¿què hi ha, als arxius d’Adquisicions
Externes? Wittig manega contractes classificats... Molts calés: negocis amb
divises, clàusules de productes financers, tecnologia industrial... O –com a
hipòtesi, només–, la cosa podria ser tan simple com un feix de bitllets dins d’aquella
modesta Ventura beix, canviable per un paquet procedent de, diguem, Costa Rica.
Si ella fos un correu, voldria tornar cap a l’avió i, llavors, ¿què en farien,
de mi?, i d’Esteban? No, això no s’aguanta ni com a hipòtesi...
La miro mentre feineja amb el
peix, el front arrugat per l’esforç i les dents mossegant el llavi. La senyora
Ruth Parsons de Bethesda, aquesta dona tan eixerida, tan reservada... ¿Que m’estic
tornant boig? Veuran el fum...
—Tingui, el seu ganivet. L’he rentat. ¿Li fa molt de mal,
la cama?
Deixo córrer les fantasies i veig
una doneta esporuguida en un manglar.
—Segui, dona, descansi. No ha parat en tota l’estona.
Ella seu obedient, com una nena a
la cadira del dentista.
—Està preocupada per Althea, ho entenc, i ella deu estar preocupada
per vostè. Ja veurà com demà tornarem, Ruth, i pels nostres propis mitjans.
—Francament, Don, no n’estic gens ni mica, de preocupada —el somriure es dissipa. Es mossega el llavi, arrufa les
celles i mira cap a la badia.
—¿Sap què, Ruth? Vostè em va sorprendre molt quan es va
oferir a acompanyar-me. No és que no ho apreciés, només faltaria, però, més
aviat, m’imaginava que no li faria gens de gràcia deixar Althea sola amb el
nostre pilot de primera; ¿o eren només imaginacions meves?
Per fi això capta la seva
atenció.
—Crec que el capità Esteban és un tipus d’home com cal.
Les paraules em desconcerten una
mica. ¿No hauria sigut més correcte dir “Tinc tota la confiança en Althea” o
fins i tot, en to indignat, “Althea és una bona noia”?
—És un home, al cap i a la fi, i em va semblar que Althea el
trobava interessant.
Ella continua observant la badia.
I llavors em fixo que treu la llengua i es llepa aquell prènsil llavi superior.
Al volt de les orelles, i a la barbeta, té una vermellor que no és pas una
cremada del sol, i es frega suaument la cuixa amb la mà. ¿Què hi mira, plana
enllà?
Justa la fusta!
Els braços caoba del capità
Esteban prement el cos perlí de la senyoreta Althea Parsons... Les narius
arcaiques del capità Esteban ensumant el coll tendre de la senyoreta Parsons...
Les natges de coure del capità Esteban bombejant el cul de nata d’Althea... L’hamaca,
tan flexible... Els maies ho saben tot sobre les hamaques...
Vaja, vaja. Resulta que la mare
lloca té les seves petites... rareses.
Em sento realment estúpid i estic
una mica més que enfadat. Ara!, ara t’he clissat... La luxúria del vicari; val,
va bé, fins i tot aquí, entre el fang i la pluja. Marxa enrere. Recordo que la
senyoreta Althea, la programadora d’ordinadors, va dir adéu amb molta
serenitat. ¿Ens va enviar, a mi i a la seva mare, a xipollejar. per la badia a
fi que la programessin en maia? Els troncs de caoba a la deriva sobre l’arena
opalescent d’una platja d’Hondures em venen a la memòria. Just quan estic a
punt de suggerir a la senyora Parsons que és millor que comparteixi el meu aixopluc,
ella va i comenta plàcidament:
—Sembla que els maies són un tipus
de gent molt com cal. Crec que vostè mateix li ho va dir a Althea.
Les implicacions em cauen al
damunt com la pluja. Tipus. Com en la criança d’exemplars de pura sang;
el pedigrí, senyors. ¿Resultarà que he sigut jo qui ha signat el certificat d’Esteban,
no només com a semental, sinó com a donant genètic?
—Ruth, ¿m’està dient que està
preparada per a acceptar un nét mig indi?
—¿Què? Miri, Don, això depèn d’Althea.
Ja. Veient la mare, no
m’estranya. Visca les gònades de caoba!
Ruth fa mitja volta i torna a
escoltar el vent, però jo no la deixaré pas estar tan fàcilment, no. I menys
després de tota aquella comèdia de noli me tangere.
—I el pare d’Althea, ¿què en pensarà?
Es gira amb la cara desencaixada
d’autèntica sorpresa.
—¿El pare d’Althea? —mig somriure
enrevessat—. A ell, no li importarà.
—Ah!, ell també ho acceptaria, ¿eh?
—sacseja el cap com si una mosca li fes la guitza i jo afegeixo amb mòrbida malícia—:
El seu marit deu ser un tipus d’home molt com cal.
Ruth em mira i, amb un gest
brusc, es tira els cabells molls cap enrere. Tinc la impressió que la rateta apocada
de la senyora Parsons és a punt de rugir fora de si; la veu, però, és pausada.
—No hi ha cap senyor Parsons, Don. Mai no n’hi ha hagut
cap. El pare d’Althea era un estudiant de medicina danès... Tinc entès que ara
és un metge de considerable prestigi.
—Oh! —alguna cosa m’adverteix de
no expressar un “Ho sento”—. ¿Vol dir que ell no
en sap res de res, d’Althea?
—No, no en sap res —somriu. Els ulls li
brillen picardiosos.
—Deu haver sigut força dur, per a
ella.
—Jo vaig créixer força feliç en les
mateixes circumstàncies.
Bang! Estic mort. Alça, alça,
alça... Una imatge forassenyada em pertorba: generacions de Parsons solitàries
seleccionant senyors, fent viatges d’inseminació. Bé, ja he sentit dir que el
món d’avui dia es mou en aquesta direcció.
—Val més que vagi a comprovar els hams.
Se’n va. La brillantor s’apaga. No.
Simplement no; sense contacte, no. Adéu, capità Esteban! La cama em fa mal. A
prendre pel cul l’orgasme a distància de la Sra. Parsons!
Després d’això, gairebé no parlem,
cosa que, pel que es veu, a ella ja li convé. El dia s’arrossega sense pena ni
glòria. A una borrasca la segueix una altra. Ruth socarra uns quants filets
més, fins que la pluja ofega la brasa. Quan el sol fa senyals de voler mostrar-se,
sembla que arrenca a ploure encara més fort.
A l’últim, s’asseu a l’abric del
meu sarape afonat, per més que no ens escalfa gaire. M’endormisco, sense
fer cas del seu continuat ara m’aixeco i ara també per anar a observar l’horitzó.
El meu subconscient nota que està nerviosa. Li ordeno que desconnecti.
De cop en sec em desperto i me la
trobo guixant les pàgines humides d’un petit quadern de notes.
—¿Què és? ¿Una llista de la compra per a caimans?
Riure automàtic educat.
—Oh, escric una adreça només, per si de cas... Sóc ben
beneita, Don!
—Ei! —m’incorporo amb un gest de
dolor—. No s’amoïni, Ruth. Li ho dic de
veres. Aviat sortirem d’aquesta, i tindrà una bonica història per a explicar.
Ella ni alça la mirada.
—Sí... Suposo que sí.
—Au, au, que ho estem fent d’allò més bé. Ben mirat, aquí
no hi cap perill, ja veu; tret que sigui... ¿al·lèrgica al peix?
Un altre riure de bona noia, però
amb un tremolor.
—De vegades penso que m’agradaria anar-me’n lluny... Molt
i molt lluny.
Perquè continuï xerrant, li dic el
primer que em passa pel cap.
—Per curiositat, Ruth, m’agradaria saber per què ha triat
aquesta mena de vida solitària, allà a Washington. Vull dir, una dona com
vostè...
—¿M’hauria d’haver casat? —deixa
anar un sospir tremolenc i es fica el quadern a la butxaca humida.
—¿Per què no? És la manera normal de tenir companyia. No em
digui que intenta ser una d’aquelles odiadores professionals d’homes...
—¿Vol dir si sóc lesbiana? —ara
el riure sona millor—. ¿Amb les exigències
del meu càrrec? No, no ho sóc.
—Llavors, sigui quin sigui el seu trauma, pensi que aquestes
coses no duren per sempre. No pot odiar tots els homes.
Ha esborrat el somriure.
—No hi ha hagut cap trauma, Don, i no, no odio els homes. Això
seria tan estúpid com, no sé..., odiar el mal oratge —i fa una mirada irònica a la pluja que ens ruixa.
—És que li noto com un ressentiment.
Fins i tot està esquerpa amb mi.
Subtil com una mossegadeta de
ratolí, va i diu:
—M’encantaria saber alguna cosa de la seva família, Don.
Touché. Li dono la versió per
al públic de com és que ja no en tinc cap, de família, i ella diu que li sap
greu i que oh que trist. I xerrem de la bona vida que en realitat té una
persona sola i de com a ella i a les seves amigues els agrada anar al teatre, a
concerts, viatjar... I una d’elles és l’encarregada de caixa del Ringling
Brotherts. Fixa’t!
La conversa, però, és cada cop
més carregosa, com una mala gravació; en les pauses, enfoca els ulls a l’horitzó
i para atenció a alguna cosa que no és pas la meva veu. ¿Què coi li passa? Bé, ¿què
coi els passa a aquestes dones de mitjana edat, no convencionals d’amagatotis i
amb el llit buit? Ah!, i amb càrrecs exigents. Un vell hàbit mental em fa pensar
cruelment que la senyora Parsons és, en termes d’estratègia, el clàssic
objectiu de penetració.
—Ara hi ha tantes oportunitats... —la seva veu s’apaga.
—Visca l’alliberament de la dona, ¿eh?
—¿Alliberament? —impacient, s’inclina cap
endavant i allisa el sarape—. Ui!, això està condemnat.
L’apocalíptica paraula em
sobresalta.
—¿Condemnat? ¿Què vol dir?
Em mira com si em faltés una
esclarida i deixa anar un “Uf” molt vague.
—Oidà!, ¿per què condemnat? ¿Que no han aconseguit tota la
llista de drets d’igualtat?
Vacil·lació llarga. Quan torna a
parlar, la veu és diferent:
—Les dones no tenim drets, Don,
excepte aquells que els homes ens permeten. Els homes són més agressius i
poderosos, i manegen el món. Quan la pròxima crisi real els faci enrabiar, els
nostres anomenats drets s’esvairan com... com aquest fum. Tornarem a ser el que
sempre hem sigut: una propietat. I de tot el que hagi anat malament, la culpa
serà de la nostra llibertat, com a la caiguda de Roma. Pot comptar-hi.
Tot això ho etziba en un to gris
de total convenciment. L’última vegada que vaig sentir aquest to, el parlant
estava explicant per què havia de tenir els calaixos de l’arxivador plens de
coloms morts.
—Apa, va... Vostè i les seves amigues són la columna
vertebral del sistema; si pleguen, el país se n’anirà en orris abans de l’hora
de dinar.
Cap somriure de resposta. Manté
la veu greu:
—Això és pura fantasia. Les dones
no actuem així. Nosaltres som... animals desdentegats —mira al voltant, com si volgués parar de parlar—. El que les dones fem és sobreviure. Vivim, d’una en una
o de dues en dues, a les esquerdes de la màquina del món dels homes.
—Ui! Sona a operació de guerrilla...
I això no ho dic fent broma,
aquí, al cau de caimans. De fet, em pregunto si no estic gastant massa matèria
gris pensant en troncs de caoba.
—Les guerrilles tenen un motiu
per a l’esperança —de sobte canvia l’expressió i somriu alegre—. Pensi en
nosaltres com si fóssim sarigues, Don. ¿Sap que les sarigues viuen a tot arreu?
Fins i tot a Nova York.
Li torno el somriure amb
pessigolles al coll. Em pensava que era jo, el paranoic.
—Els homes i les dones no són
espècies diferents, Ruth. Les dones fan el mateix que els homes.
—¿Ah, sí?
Creuem les nostres mirades, però
sembla que la seva està veient fantasmes a la pluja entre nosaltres. Remuga no
sé què –podria ser un “My Lai”[2]–
i mira a l’infinit.
—Totes aquestes guerres de mai no
acabar... —ara, la veu és un murmuri—. Totes aquestes grans organitzacions
autoritàries per a fer coses irreals... Els homes viuen per a lluitar els uns
contra els altres, nosaltres només som una part del camp de batalla. Això no
canviarà mai si no és que vostès canvien el món. De vegades somio a...
anar-me’n lluny, molt lluny.
Frena i, bruscament, canvia el to
de veu:
—Perdoni’m, és tan estúpid dir tot això...
—Els homes també odien les guerres, Ruth —dic tan amablement com puc.
—Ja ho sé —s’encongeix d’espatlles i
es posa dreta—. Però aquest és el seu problema, ¿o
no?
Fi de la conversa. La senyora
Ruth Parsons ni tan sols viu en el mateix món que jo.
La veig com va amunt i avall,
nerviosa, girant de tant en tant el cap en direcció a les ruïnes. Aquesta alienació
la podrien afegir a la d’aquell sonat dels coloms morts, però aquesta vegada,
el problema seria de la GSA. També podria conduir a creure’s els disbarats d’algun
d’aquells graciosos que prometen capgirar el món sencer. I, ep!, aquest seria
el meu, de problema, si resulta que algun d’aquests sonats fos allà, en aquell
campament, cap allà on ella no para de mirar. ¿Les guerrilles tenen un motiu
per a l’esperança...?
No. Bajanades. Provo de col·locar-me
en una altra posició. Sembla que el cel s’asserena a mesura que el sol es pon.
El vent afluixa, ja era hora. És de tòtils pensar que aquesta doneta s’imagina aital
fantasia en aquest fangar. L’equipament d’anit, però, no n’era cap, de fantasia;
si hi ha alguna connexió, entre aquells elements i ella, jo hi sóc pel mig. No
es podria trobar millor indret per a desfer-se d’un cadàver... ¿Potser un
guevarista és alguna espècie d’home com cal?
Absurd. Clar que sí... L’única
cosa més absurda seria haver-me escapolit de diverses guerres i acabar eliminat
a les mans d’un boig xicot de bibliotecària durant un viatge de pesca
esportiva.
Un peix fa una panxada al riu,
allà baix. Ruth es gira i s’alça tan de pressa que envia el sarape a
dida.
—Serà millor que comenci a fer foc —diu, amb els ulls ataüllant la plana i el cap de cantó, a
l’escolta.
Molt bé. Fem la prova.
—¿Que espera companyia?
Ah, això la trasbalsa. Petrificada,
m’adreça la mirada i fa giravoltar els ulls com en una seqüència de pel·lícula muda
amb el subtítol de POR. Veig que opta per somriure.
—Home, això no se sap mai! —riu
d’una manera molt rara, sense canviar l’expressió dels ulls—. Vaig a..., a
collir estelles.
Toca el pirandó cap al matollar. Ningú,
sigui o no sigui paranoic, no podria dir que aquesta és una reacció
normal. Una de dues: o Ruth Parsons és una psicòpata o està esperant que passi
alguna cosa..., i que no té res a veure amb mi, que de l’espant li he tallat la
pixera. Ep, també podria faltar-li un bull, o també jo podria equivocar-me,
però hi ha errors que només es cometen una vegada.
Amb recança, obro una cremallera
del meu cinturó, dient-me que, si penso el que penso, la meva única escapatòria
és prendre’m alguna cosa per al mal de cama i fugir tan lluny com pugui de la
senyora Parsons, abans no arribi allò que sigui que espera.
Al cinturó, també hi tinc un revòlver
del calibre 32, cosa que Ruth ignora, i que s’hi quedarà ben guardat. El meu
programa de supervivència inclou deixar els tirotejos a la tele i procurar
estar en un altre lloc quan el sostre s’enfonsa. Puc passar una nit
perfectament segura o perfectament horrible en aquests manglars... ¿Estic
perdent la xaveta?
Ara Ruth s’alça i observa
manifestament el paisatge terra endins, amb la mà de visera sobre els ulls. Es
fica no sé què a la butxaca, es corda el cinturó i se l’estreny.
Alerta. Poca broma.
M’empasso en sec dues càpsules de
100 mg. que haurien de permetre’m caminar i mantenir-me l’enginy mínimament
despert. En pocs minuts han de fer efecte. M’asseguro que tinc la brúixola i uns
quants hams a la butxaca i m’assec a esperar. Ruth està entretinguda amb el seu
foc de camp, guaitant de reüll cap allà quan es pensa que no la veig.
El món pla de la rodalia es
transforma en un espectacle fantasmagòric de llums ambre i violeta quan la primera
rampa em tiba la cama. Ruth s’ha ajupit sota les bromèlies en busca de més matèria
seca: li veig un peu. Perfecte. Jo cerco el meu bastó.
De sobte, el peu rellisca i Ruth crida
–o millor dit, la seva gola profereix un d’aquells xiscles que indiquen horror–,
i el peu desapareix enmig d’un cruixit de tiges de bromèlia.
Jo em poso dempeus com puc, recolzat
en el pal que fa de crossa, i contemplo una escena congelada.
Ruth, a la gatzoneta sobre la
cornisa, es prem l’estómac amb les mans. Ells són aquí baix sobre el riu, en un
esquif, a un metre més o menys. Mentre jo feia cremar oli al meu estúpid magí, els
seus amics han passat d’esquitllentes just sota el meu nas. N’hi ha tres.
Són alts i blancs. Intento
veure’ls com a homes, enfundats en una mena de granotes blanques. El que està
més a prop de la riba estira un braç blanc i llarg envers Ruth. Ella se
sobresalta i recula un bon tros.
El braç s’estira més i més cap a
ella. S’estira un parell de metres i es queda penjant en l’aire. A les puntes, hi
serpentegen unes petites coses negres.
Miro cap allà on haurien de tenir
la cara i veig uns plats negres fons amb ratlles verticals. Les ratlles es
mouen, lentament...
Ja no hi ha cap possibilitat que
es tracti d’humans, ni de cap altra cosa que jo hagi vist abans. ¿Quines forces
ha conjurat, aquesta Ruth?
Silenci total a l’escena. Parpellejo,
nerviós: això no pot ser real. Els dos que són a la part posterior de l’esquif
retorcen els braços al voltant d’un aparell col·locat sobre un trespeus. ¿Una
arma? De cop, sento la mateixa veu escanyada que vaig sentir ahir.
—Du-dóna —gruny la veu—. D-dóna...
Valga’m Déu!, és real!, sigui el
que sigui... Estic espaordit. La meva ment es resisteix a formar la paraula...
I Ruth –Ai, Jesús Nostre Senyor!,
és clar!–, ella també està espaordida; retrocedeix, poc a poc, i s’allunya
seguint la línia de la riba, contemplant bocabadada els monstres de l’esquif,
que, òbviament, no són amics de ningú.
Veig que porta una cosa que prem
contra el seu cos. ¿Per què, en comptes d’allunyar-se, no torna cap aquí i es
posa a resguard, al meu darrere?
—D-d-dóna —el carrisqueig ve del
trespeus—. Siii-siiipau, dóna.
L’esquif es mou per sobre el corrent
seguint Ruth. El braç ondula de nou cap a ella, amb els dits negres
serpentejant a la punta. Ruth s’enfila al cim del marge de la riba.
—Ruth! —la veu se m’esqueixa—. Ruth, vingui cap
aquí! Darrere meu!
Ella, però, ni em mira; continua
caminant per la vora, cada cop més lluny. El meu terror es transforma en ràbia.
—Vingui cap aquí! —amb la mà lliure, trec el
32 del cinturó. El sol s’ha post.
Ni es gira, continua endavant; camina
amb cautela tot prement aquella cosa que té abraçada. Ara fa mitja volta i veig
que mou la boca. ¿Pot ser que tingui intenció de parlar amb ells?
—Si us plau... —diu. Empassa saliva—. Si us plau, parleu-me. Necessito
que m’ajudeu.
—RUTH!
En aquest moment, el monstre
blanc més proper fa una fuetada en forma d’essa i, d’una embranzida, es llança de
dret cap a la riba on és ella. Dos metres i mig d’ondulant horror nivi.
I jo disparo a Ruth.
Però d’això no en sóc conscient,
de moment. He brandat el revòlver amb tan d’impuls que he relliscat i he caigut
en disparar. M’aixeco trontollejant i sento Ruth que crida:
—No! No! No!
La criatura ha tornat a
l’embarcació i Ruth és encara més lluny, amb els braços plegats amb força sobre
el cos. Per sota el colze, li raja sang.
—Pari, Don, prou! No l’estan atacant!
—Cago en Déu! No sigui toixa! No la puc ajudar si no se
n’aparta!
No hi ha resposta. Ningú es belluga.
Cap so, llevat del brunzit d’un jet que vola a una gran altura. Sobre el riu
que s’enfosqueix davall meu, les tres figures blanques es mouen al ralentí. Em
fan la impressió de plats de radar intentant enfocar un objectiu. La paraula es
lletreja tota sola a la meva ment: a-l-i-e-n-s.
Extraterrestres.
¿Què faig?, ¿truco al president? ¿Els
capturo jo sol amb la sarbatana?... Estic sol al cul de no sé on, amb només una
cama i el cervell inundat de clorohidrat de meperidina.
—Sssiiip-paau —la màquina torna a
grinyolar—. Qi-quiiin juuut...
—El nostre avió ha caigut! —diu
Ruth amb una veu esborronadora, de tan clara. Assenyala cap amunt, cap al jet;
després, cap a la badia—. La meva... la meva filla és allà. Si us plau,
porteu-nos allà en la vostra barca.
Redéu! Mentre gesticula, faig un cop
d’ull a la cosa que ara arrapa amb el braç ferit. És metàl·lica, semblant a un
distribuïdor d’encesa, més aviat gros. ¿Què coi...?
Un moment. Aquest matí, l’estona
llarga que ha trigat a tornar... La deu haver trobada llavors. Potser se l’han
descuidada, o l’havien llençada. I l’ha amagada, sense dir-me’n res. Vet aquí
per què no parava d’anar a furgar sota les bromèlies. La hi tenia amagada, sí, i
li anava fent ullades, mentre esperava. I ara, els propietaris han tornat i la
reclamen, i ella... ¿Està intentant regatejar? Com hi ha Déu!
—... Aigua! —Ruth torna a fer-los
senyals—. Porteu-nos-hi, allà! A mi, i a ell!
Les cares negres es giren cap aquí,
on sóc, orbes i horribles. Més tard, hauré d’agrair aquest “nos”. Ara, encara
no.
—Llenci la pistola, Don! Ens hi portaran...
—fa, la veu més dèbil.
—I una merda que la llençaré! ...Ei!,
vosaltres!; ¿qui sou? ¿Què feu aquí?
—Ai, Déu meu! No li tingueu en compte! Està espantat! —els diu a crits—. ¿Ho podeu entendre?
Emmarcada en aquell foscant, és tan
alienígena com ells,. Els éssers de l’esquif intercanvien piulets. La seva
capça comença a grinyolar...
—Esss-tu-dianss —desxifro—. Esss-tu-diann... Noo-nofffee-mmmal...
Nnn-nos... buuu...
Segueix un garbuix inintel·ligible
i després diu:
—D-dóna.. Nos... Aaaa-nem...
Estudiants pacifistes
d’intercanvi cultural... I a nivell interestel·lar! Hòstia! No, per favor!
—Porti això cap aquí, Ruth! Ara mateix!
Ella, a la contra, retrocedeix
per la riba fins allà on són ells i els diu:
—Agafeu-me!
—Ei!, esperi’s, dona! Necessita un torniquet al braç!
—Ja ho sé! Per favor, deixi estar l’arma, Don!
Vist i no vist, ja és dins l’esquif,
al seu costat. Ells no fan cap moviment.
—Cago en tot!
A poc a poc, per més que em reca,
deixo anar el 32. Llisco cap al riu com si flotés: adrenalina i Demerol fan una
mala barreja.
L’esquif se m’acosta. Ruth és a
proa: el braç ferit enganxat a un costat i, el sa, arrapant fort aquella cosa
metàl·lica. Els aliens són a popa, darrere el trespeus, lluny de mi. L’esquif
està pintat de color de camuflatge: verd i canyella. Al voltant nostre, tot és
una ombra blau fosca.
—Don!, porti la bossa de l’aigua!
Mentre arrossego el sac de
plàstic, se m’acut que Ruth deu estar patint una crisi nerviosa; ara com ara ja
no en necessitem, d’aigua. Però sembla que el meu propi cervell pateix una
sobrecàrrega. Tot el que puc llambregar és un braç llarg blanc i elàstic, amb
cucs negres a la punta, que, agafant el pneumàtic carbassa per un costat, m’ajuda
a omplir-lo d’aigua. No, això no està passant...
—Pot fer-ho, Don?, pot
pujar?
Quan provo de fer moure les meves
cames entumides, dos tubs llargs i blancs m’agafen. No!, no em toqueu! Etzibo
quatre coces i caic al costat de Ruth. Ella s’aparta.
Se senten uns xerrics. Els
sorolls venen d’un objecte, d’una espècie de falca, al centre de l’esquif. Ens
movem, cap a les fileres de mangles foscos.
Miro fixament la falca, amb la
ment buida. ¿Secrets tecnològics alienígenes? No en descobreixo cap; la font d’energia
és sota una coberta triangular, d’un mig metre de llargada. El mecanisme del
trespeus és igualment críptic; té una lent grossa... ¿la llum?
Quan sortim a la badia, el brunzit
eleva el to i anem més de pressa, cada cop més de pressa. ¿A trenta nusos?
Difícil d’endevinar en aquesta obscuritat. El casc és un triedre modificat, similar
als nostres, però amb l’absència remarcable de percussor. Sis metres i mig,
diria. Em volta pel cap la idea de capturar-lo. Necessitaria Esteban.
De cop i volta, ens inunda una llum
blanca que brolla del trespeus i fa invisibles els aliens a la popa. Veig Ruth que
es posa un cinturó al voltant del braç, però sense desenganxar-se d’aquella andròmina.
—Deixi, jo li ho lligaré.
—Gràcies, no cal. Ja està.
L’aparell alienígena desprèn uns
raigs fosforescents, poc intensos. M’inclino cap a ella i xiuxiuejo:
—Au, va, doni’m això; li ho passaré a Esteban.
—No! —s’aparta fins a tocar la
vorada—. És seu!, el necessiten!
—¿Com? ¿Que està boja?
Quanta ximpleria! Estic tan
desconcertat que, literalment, quequejo:
—Que, que, que cal que...
—Ells no ens han fet cap mal, i estic segura que podrien.
Em mira amb ulls feréstecs; vista
així, a la llum, té cara de llunàtica. Entumit com estic, m’adono que aquesta desgraciada
és capaç de llençar-se per la borda si em moc, i sense desprendre’s de la cosa
alienígena.
—Crec que són molt amables —balbuceja.
—Per la sang de Crist, Ruth! Són aliens!
—Ja m’hi he acostumat —diu, com
absent—. Aquesta és l’illa! Pareu! Pareu aquí!
L’esquif alenteix la marxa i gira.
La fronda de fullatge es veu petita sota la llum. Llampades de metall: l’avioneta.
—Althea! Althea! Estàs bé?
Crits i moviment a l’avioneta.
L’aigua és alta. Flotem al voltant de l’areny. Nosaltres som al davant i els aliens
al fons, amagats rere la llum. Veig una figura pàl·lida que xipolleja envers
nosaltres i una de fosca que la segueix, no tan ràpida. Esteban deu estar més
que confós amb tot aquest doll de llum.
—El senyor Fenton està ferit, Althea! Aquesta gent ens ha
dut, amb l’aigua. Esteu bé?
—Sí! Molt bé! —Althea s’acosta i mira i
remira, tota excitada—. I vosaltres?, esteu bé?
Ostres! Quina lluminària!
Automàticament, faig el gest de
passar-li la maleïda bossa de l’aigua.
—Deixi això per al capità! —diu
Ruth secament—. Althea, ¿pots pujar a la barca? Ràpid, és molt important!
—Ara mateix.
—No!, no! —protesto.
L’esquif es decanta quan Althea salta
cap a dins. Els aliens piulen i la capsa de veu comença a grunyir:
—Du-dóna... Ara... Dóna...
—¿Qué llega?
La cara d’Esteban se m’apareix al
costat, esguardant la llum amb feresa estràbica.
—Corri! Agafi-li, això que porta!
Però la veu de Ruth esmorteeix la
meva:
—Capità, ajudi al senyor Fenton a sortir de la barca. Està
ferit a la cama. Afanyi’s, si us plau.
—Maleït siga!, esperi’s! —crido.
Però un braç em subjecta fort per
la cintura. Quan un maia t’arrapa, te n’hi vas i prou. Sento que Althea diu: “Mare!,
el braç!”, i caic damunt d’Esteban. Trontollegem per l’aigua, que ens arriba a
la cintura. No sento els peus.
Quan aconsegueixo afermar-me,
l’embarcació és a uns quants metres. Les dues dones són a dalt, xiuxiuejant a
cau d’orella.
—Atrapi-les! —em desfaig del braç
d’Esteban i avanço a batzegades.
Ruth està dempeus, de cara als
aliens invisibles.
—Dueu-nos amb vosaltres. Si us
plau. Volem marxar amb vosaltres, lluny d’aquí!
—Ruth! Esteban!, a la barca! —amb l’envestida, torno a perdre peu. Els aliens piulen a
la boja darrere el seu focus de llum.
—Si us plau, dueu-nos amb vosaltres. Tant ens fa com sigui
el vostre planeta; aprendrem, farem el que sigui! No us causarem cap problema. Si
us plau... Per favor!
L’esquif deriva i s’allunya una
mica més.
—Ruth! Althea! ¿Estan boges? Alto!
Els peus em pesen com en un
malson, ni tan sols puc arrossegar-los. Sento el brunzit d’aquella maleïda
capsa de veu:
—N-nooo venir... més, no... No venir.
Althea gira la cara cap a la veu
amb un somriure de tall de meló.
—Sí, ho entenem —crida Ruth—. No volem tornar. Si us plau, dueu-nos amb vosaltres!
Crido i Esteban m’avança,
xipollejant per l’aigua, i també cridant, no sé què sobre la ràdio.
—Sssí —gruny la veu.
Ruth s’asseu i abraça Althea. Esteban
ateny la vorada de l’esquif.
—Esteban! Agafi-les! No deixi que se’n vagin!
Em mira guerxo per damunt l’espatlla
i reconec la seva total manca d’implicació. Ara contempla la pintura de
camuflatge, ara comprova que no duen arreus de pesca... A la desesperada,
intento córrer i torno a relliscar. Sento la veu de Ruth que li diu:
—Ens n’anem amb aquesta gent,
capità. Si us plau, agafi els seus diners de la meva cartera; és a l’avió. I
doni això al senyor Fenton de la meva part.
Li passa un objecte petit: el
quadern de notes. Ell l’agafa amb parsimònia.
—Esteban! No!
Esteban es deixat anar i s’aparta
de l’esquif.
—Moltíssimes gràcies —li diu Ruth
amb veu tremolosa mentre ell s’allunya. I ara alça la veu i me l’adreça—: No hi haurà cap problema, Don. Faci’m el favor d’enviar el missatge.
És per a una amiga meva. Ella s’encarregarà de tot.
I llavors va i hi afegeix el toc
més absurd de tota la nit:
—És una gran persona: la directora de formació d’infermeres
al NIH[3]
L’esquif deriva el rumb i sento
que Althea diu alguna cosa, com ara “Endavant! Que bé!”
La mare que les va... A l’instant,
el brunzit recomença i la llum es fon ràpidament. L’últim que veig de la
senyora Ruth Parsons i la senyoreta Althea Parsons és dues ombres petites, com
les de dues sarigues, perfilades a contrallum. La llum s’apaga del tot, el brunzit
es fa més profund i... Puf!, ja no hi són, se n’han anat...
Dins de l’aigua fosca, al meu
costat, Esteban recomana, a tothom en general, que vagi a chingarse.
—Amics, sembla —li dic dèbilment—. Es veu que volien anar-se’n amb
ells...
Ell no diu res i, en silenci, m’arrossega
de tornada cap a l’avioneta. Sap millor que jo què s’hi cou, per aquests volts,
i els maies tenen el seu propi programa de supervivència. Es veu que es troba
força més bé. Quan arribem, observo que l’hamaca és en un altre lloc.
A la nit –de la que recordo ben poca
cosa–, el vent canvia. A dos quarts de vuit del matí de l’endemà, una Cessna aterra
provocant remolins a l’arenal sota un cel serè.
Al migdia, ja tornem a ser a
Cozumel. El capità Esteban rep la seva paga i se’n va lacònicament a lluitar
amb els de l’assegurança. Jo deixo les maletes de les Parsons a l’agent del
Carib, que no mostra ni la més mínima preocupació. El missatge està adreçat a
una tal senyora Priscilla Hayes Smith, també de Bethesda. Me’n vaig a veure un médico
i, cap a les tres de la tarda, estic assegut a la terrassa del Cabañas
amb una cama grassa i un margarita doble, intentant convèncer-me que tot plegat
ha passat de veres.
El missatge deia: “Althea i jo
hem trobat una oportunitat extraordinària per a viatjar. Ens n’anem per uns
quants anys. Sisplau, encarrega’t dels nostres afers. Una abraçada, Ruth”. Devia
ser el que escrivia ahir vespre, ja podeu comptar.
Demano un altre doble, lamentant
no haver tingut l’oportunitat d’examinar aquell artefacte. Tindria una etiqueta
Made by Betelugeusians? Per estranya que fos la cosa, ¿com pot ser tan
boja, una persona, per a imaginar que...?
I, ep, no només això, sinó per a
esperar, i fer plans. De vegades somio a anar-me’n lluny, molt lluny...
Això és el que feia tota l’estona, vet-ho aquí. Tenir esperança, esperar i fer
plans, rumiar com podria anar a buscar Althea per anar-se’n, a ulls clucs, cap
a un món alienígena...
Amb el tercer margarita, intento pensar
en un acudit sobre dones alienades, però no estic d’humor. A més, no hi haurà
cap enrenou, cap problema, n’estic del tot segur. Dues dones humanes, una
d’elles possiblement prenyada, han fugit cap a –suposo– les estrelles, ¿i què?,
la maquinària de la societat no mourà ni un dit. Em pregunto: ¿totes les
amigues de la senyora Parsons estan preparades per a qualsevol eventualitat,
incloent abandonar la Terra? I la senyora Parsons, ¿se les enginyarà per a
enviar a buscar algun dia la senyora Priscilla Hayes Smith, aquella “gran
persona”?
Jo només puc enviar a buscar una
altra copa, pensant en Althea. ¿Quins sols veurà, el plançó guerxo del capità
Esteban, si és que n’hi ha algun? “Puja, Althea; volem cap a Orió”. “Ah!, molt
bé, mare”. ¿Quina mena d’educació és, aquesta? Sobrevivim, d’una en una o de
dues en dues, en les esquerdes de la màquina del món dels homes... Ja
m’hi he acostumat, als aliens... Cada paraula que deia, la deia a cient.
Boja! ¿Com pot, una dona, escollir viure entre monstres desconeguts i dir adéu tan
frívolament a la seva llar i al seu món?
A mesura que els margarites fan
efecte, tot aquell escenari de bogeria es dilueix en una imatge: dues figures
petites, assegudes de costat, que s’allunyen sota una resplendor alienígena...
Dues de les nostres sarigues han
desaparegut.
[1]
[N. de la T.] Sigles de la General
Services Administration (Administració de Serveis Generals). És una agència
independent del govern dels Estats Units, creada el 1949, de control i suport
al funcionament bàsic de les oficines del govern federal. Entre altres tasques
de gestió, s’encarrega de desenvolupar les polítiques de minimització de
costos.
[2] [N. de la T.] Es coneix com a “massacre de My Lai” l’assassinat d’uns 500
civils vietnamites, el 16 de març de 1968, durant la guerra del Vietnam per
part de tropes de l’exèrcit d’Estats Units d’Amèrica. La majoria de víctimes
eren dones, nens i ancians, i moltes dones foren violades abans de ser
assassinades. Malgrat que inicialment s’inculparen 26 soldats pel fet, només l’oficial
William Calley fou condemnat a pena de mort, acusat de matar 22 civils, però va
complir únicament 3 anys i mig d’arrest domiciliari.
